A grans trets, la vegetació i l'avifauna que tenim a Forès és pot explicar per la vegetació i l'avifauna existent al conjunt de territoris on discorre la Ruta verda de la Conca de Barberà (Font de la informació: Gamesa). Tot i així hi ha fauna que és particular del territori de Forès.

I es que Forès es troba en un punt d'interconnexió entre les zones de costa, amb més influència marítima, i aquelles altres on aquesta comença a perdre força, passant a un clima caracteritzat per a una major continentalitat. Trobem paisatges diversos en un terme municipal relativament petit: des de boscs de pins mediterrànis fins a rouredes i alzineres a les zones amb més altitud i més allunyades del mar. Tot plegat salpebrat amb camps de conreu diversos, principalment vinya i cereal, que culminen un paisatge mosaic amb una gran biodiversitat d'espècies animals i vegetals, que es beneficien d'aquesta diversitat d'hàbitats. És doncs una zona de transició, ideal per a veure en un mateix indret i dia ecosistemes diversos molt característics del nostre territori. 

Vegetació (zona ruta verda)

• Les rouredes roures de fulla petita
• Pinedes mixtes de pi roig
• Pinedes secundàries de pi blanc
• Cultius, boscanys, prats i corredors ecològics

Avifauna (zona ruta verda)

• Àliga calçada
• Aligot comú
• Astor
• Àliga marcenca

Fauna característica de Forès

El cabirol 

Capreolus capreolus

Petit i esvelt cèrvid  amb una alçada a l’espatlla de 75 cm, essent les femelles una mica més petites. A l’estiu el seu pelatge és suau i de tonalitats que van del marró al roig. La capa d’hivern és més llarga i de color gris. Les seves banyes, que trobem tan en mascles com en femelles, són petites i molt rectes i només amb tres rames.

Amb preferència per a boscos oberts, la pressió humana derivada de l'activitat agrícola l’havia antigament confinat als boscs més agrests. En la actualitat ha experimentat una espectacular recuperació i actualment és força comú a Forès. Malgrat això, és difícil veure’l i aquesta característica fa que se’l conegui com “el fantasma del bosc”. Sòl ser més observable a l’alba i a la posta de Sol.

La guineu 

Vulpes vulpes

Aquest cànid generalista mesura uns 60 cm del cap a la base de l’esquena, i la seva cua pot fer més de 40 cm. El seu pelatge sol ser marró rogenc per sobre i d’un color gris-blanc a la zona del pit. Té la part davantera de les extremitats i el dors de les orelles de color negre. La cua és molt peluda i sol acabar en una punta blanca.

Malgrat el seu hàbitat ideal són les zones de bosc, s’adapta amb facilitat a zones amb activitat humana, essent molt comú trobar-lo en camps i a les rodalies de poblets i grans ciutats. La seva alimentació és molt diversa, i es pot adaptar a allò que és més comú en cada època de l’any. Prefereix petits mamífers i conills, però també s’alimenta d’aus. En èpoques d’escassetat, s’alimenta d’insectes, fruita i fins i tot carronya.

D’hàbits crepusculars, sòl ser més observable a l’alba i a la posta de Sol.

Esquirol 

Sciurus vulgaris

Mesura uns 22 cm, amb una cua gairebé igual de llarga (fins a 18cm). El seu color és molt variable segons la zona, des del vermell fins al negre. A Forès solen ser de color marró molt fosc, fet que junt amb la seva agilitat dificulta la seva observació. A l’estiu clareja fins a arribar a un color més rogenc.

S’alimenta de llavors i nous. No hiverna però sòl dormir més duran aquests mesos. És comú veure’l en les pinedes que envolten Forès.

El gaig

Garrulus glandarius

Mesura uns 36 cm. És molc característica la taca de colors blau i blanc que duu a l’ala. El trobem en les zones de bosc, a diferència de la seva cosina la garsa (pica pica), que prefereix zones més obertes.

Te una especial fal·lera per les glans, i en pot portar fins a sis al bec. Les emmagatzema durant l’any per poder alimentar-se’n a l’hivern enterrant-les sota terra. Com que no pot recordar mai on les ha deixat totes, aquelles oblidades broten contribuint de manera natural a la expansió de les alzineres.  Té per tant un paper molt important en la regeneració dels boscos. 

La papallona reina

Papilio machaon

Papallona de grans dimensions, de 60 a 98 mm. És una de les papallones més espectaculars dels Països Catalans. La papallona reina té franges de colors vius, groc i negre. Duu també unes taques nebuloses blaves als marges de les ales inferiors i dues taques roges al costat de les "cues". Aquestes prolongacions de les ales són característiques de les papilionidae.

És comú veure-la entre abril i agost en prats i vessants dels turons coberts de flors, fent ràpids vols de flor en flor. Li agrada xuclar les flors de l'anís i del fonoll, sobre les quals de vegades se la veu amb les ales esteses, reposant al sol. Viu en tres generacions de la primavera a la tardor. És una papallona molt comuna a l'estiu.

Les erugues mengen, preferentment, les fulles de les apiàcies, com la pastanaga borda, la pastanaga, l'anet, el fonoll, la xirivia i el comí de prat. També s'alimenten de ruda, una planta de la família de les rutàcies. Tenen un òrgan conegut com a osmeteri, que pot emetre un líquid pudent per espantar els enemics.

• Calàndria
• Xoriguer
• Astor
• Aligot comú
• Esquirol